A la fi, després de 2 anys de molta magror, les abelles comencen a recuperar-se!, enguany tastarem la mel de maig, la floració està essent exhuberant i encara poden fer molta feina, a part de eixamar (així tenim colònies noves) aquest caixó de la foto té molta faneria, és la primera vegada que puc colocar dues alces, a veure si podem seguir així.

Abella a la Salvia de l'hort salvia officinalis




Una altra abella, aquesta del corral de ca meva sobre el TEM Teucrium marum




La mateixa abella ara sobre la PICARDIA Cymbalaria muralis que ens enramella any rere any la paret del corralet

Temps d'eixams

Aquest eixam l'acab de collir del corral d'una casa a Capdepera. Enguany només n'he collit dos perque els altres s'han colocat tots solets als caixons. Per tal de comprovar una cosa que va afirmar en Santonja (conegut apicultor de la península) que els eixams es col·locaven on hi havia restes de l'arna de la cera vos puc dir que es ben cert, als caixons que no hi els havia llevat res es allà on elles han decidit quedar-se!, ja diuen que la naturalesa és sàvia jo soc del parer de deixar que les abelles funcionin com elles decideixin i si hem deixen un poc de mel per noltros ja els hi estarem agraïdes.

Flora a Cala Mesquida (Capdepera)

De camí cap a la platja de Sa Mesquida (Capdepera), amb un dia esplèndit més estiuenc que primaveral, hem pogut gaudir de la contemplació de les abelles a l'espectacular paisatge de l'indret. Just arribar em sentit els abellerols però les abelles seguien libant com a bojes les flors del ononis sense fer massa cas del "concert" dels merops apiaster. Aquesta de la foto té les ales bastant malmenades. La vaumera real magnífica!

Sàlvia i tarongí: aromàtiques molt mel·líferes

DANSA DE LA PRIMAVERA

"Febreret curt...."

Dansa de la primavera (o La dansa de la primavera)

(Maria del Mar Bonet - Gregorio Paniagua)

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

Què exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent em portarà,
a dins el cor d'una terra antiga,
o creixeré al fons de la mar.

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!